SALVADOR ESPRIU

VIDA

Salvador Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners, però el 1915 es van traslladar a Canovelles, tot i que els estius anaven a Arenys de Mar. El 1922 va haver-hi una forta epidèmia de xarampió i a causa d'això va morir la seva germana Maria Isabel, i que Espriu va tenir que estar molts temps convalescent, aquest temps va anar molt bé pel seu bagatge literari. 

Espriu va publicar el seu primer llibre, Israel, als setze anys, i en el 1931 va publicar dues novel·les, Laia i El doctor Rip, on es mostrava la maduresa que tenia com a narrador i també la seva originalitat. 

Aquest va estudiar Dret i Història Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona,  on va conèixer al  el seu gran amic, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El 1933 fa un viatge amb  professors i estudiants, i van anar a visitar Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia. El següent any va publicar Aspectes i Ariadna al laberint grotesc que mostraven algunes de les característiques formals de la seva obra com la sàtira esperpèntica i el lirisme.

El 1936 volia fer estudiar llengües clàssiques i egiptologia, però no els va ni poder començar a causa de la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra va començar a exercir d'advocat en una notaria perquè la Universitat Autònoma es va tancar i es va prohibir el català a causa d'això ja no es podia dedicar a l'ensenyament, que era la seva vocació, tot i així va continuar escrivint. Tot i que no es va exiliar físicament si que ho fa psciològicament perquè la vida cultural catalana era impossible a causa de la dictadura de Franco. 

En el 1966 els estudiants celebren una reunió al convent dels caputxins de Sarrià, Barcelona, ​​on hi van convidar alguns intel·lectuals, un d'ells Espriu, que el van detenir i multar. Durant dècada dels 60 i 70 Espriu i la seva obra es converteixen en un símbol, això  provocarà que el cantautor Raimon musiquí alguns dels seus poemes i que es representin obres seves en el Teatre Lliure.

Aquest autor fou candidat al Premi Nobel de Literatura en el 1971 i en el 1983. En el 1980 rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, i en el 1982 la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, ​​fou nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la de Tolosa de Llenguadoc. Aquest any també se li va concedir la Creu d'Alfons X el Savi, la qual va rebutjar.

Salvador Espriu va morir  el 22 de novembre de 1985 a Barcelona, però va ser enterrat  a Arenys, el seu poble tan estimat.

OBRA

La seva obra parteix de la concepció tràgica dels humans, i canta en clau la mítica epopeia de Catalunya, i es sent obligat a preservar les senyals d'identitat culturals, en especial la llengua, davant la injustícia de la prohibició. Tot i així la seva poesia de postguerra destaca per la seva hermètica i simbologia.  També destaca per la seva capacitat d' assimilar la cultura de l'herència mítica de l'home.

Espriu fins a la Guerra Civil només se'l coneixia com a escriptor de novel·les, entre aquestes hi trobem El doctor Rip (1931), Miratge a Citerea (1935), etc. on podem veure que hi ha una clara ruptura amb el noucentisme i s'obre el seu camí de recerca, gracies a aquest fet és un dels narradors més originals de la seva generació com Mercè Rodoreda.

Llavors a la postguerra es centra en la poesia i les claus del cant resistent, on el paisatge mític el centre a Sinera, Arenys escrit al revés, aquí és on estiuejava de petit i on amb un to íntim i

elegíac va  recordant els seus records com la pluja. Durant aquesta època introdueix el tema de la mort, que és sempre omnipresent en la seva obra i el tema central d'aquesta. Algunes de les seves obres d'aquesta època seria el poemari Cementiri de Sinera (1946) i El caminat i el mur (1954).








COMENTARI D'UNA DE LES OBRES D'ESPRIU: PELL DE BRAU

La pell de brau és un poemari de Salvador Espriu publicat el 1960, que és una al·legoria que crítica la dictadura de Franco i la intransigència amb els pobles d'Espanya. Aquí utilitza Sepharad, un dels seus 10 mites i aquest es refereix al poble espanyol. A causa del seu conitngut és una de les obres més populars i citades d'Espriu, que es convertí en un símbol de la lluita antifranquista.

MÀRIUS TORRES I PERENYA

VIDA 

Màrius Tores i Perenya va néixer a Lleida l'any 1910, fill Humbert Torres, polític i diputat del Parlament, i de Maria Perenya. Els dos provenien de families de metges i d'advocats amb ideologia republicana.

Màrius Torres va estudiar el batxillerat al Liceu Escolar de Leida des del 1920 fins al 1910. Després se'n va anar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en medicina, ja que seguia la tradició familiar. I llavors es va especialitzar en investigar i tractar les malalties de l'aparell digestiu. Durant la seva etapa d'estudiant va escriure la primera i única comèdia seva que l'anomenà Un fantasma com n'hi ha pocs.

L'any 1935 contrau una infecció gripal que es complica greument, i a finals d'aquest any va tenir que ingressar al sanatori de Puigdolena, on casi bé passa la resta de la seva vida. Aquí coneix a Mercè Figueres, amb la qual comparteix lectures, passejos i converses. En aquest lloc va conèixer a un escriptor, Joan Sales, que en el 1967 publica les  Cartes a Màrius Torres, escrites entre els anys 1936 i 1941. Aquesta recopilació de molta importància té 700 pàgines on s'aprofundeix en la personalitat dels dos autors.

En el 1940, empitjora el seu estat de salut i ha de romandre el llit. Després d'uns anys és traslladat al Mas Blanc on comença estudis d'harmonia per tal de musicar alguns dels seus poemes. Aquest objectiu no el pot acabar de fer perquè mort a l'edat de 30 anys, en el 1942 a Puigdolena.

La seva producció literària té una gran qualitat i riquesa tècnica, està marcada per esdeveniments personals, com la malaltia, i pels polítics i públics, com la Guerra Civil, al mateix temps Torres demostra molta capacitat per sintetitzar i expressar la realitat personal i col·lectiva. La seva poesia no es comença a valorar fins que apareix dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, aquesta s'anomena Els Llibres de l'Óssa Menor que és publicada a Barcelona en el 1950. Al cap d'uns quants anys se'n fan més edicions d'aquest recopilació on s'hi van afegint més poemes de Màrius Torres.

Màrius Torres i Perenya és considerat actualment un dels poetes més importants i influents del segle XX.

OBRA

Els temes principals de la seva obra són: la soledat, l'amor, l'amistat, la mort, la consciencia del temss, etc. Aquestes temes estan desenvolupats amb molta exigència formal en els seus sonets, assajos i estrofes com la tanka.

Un dels seus poemes més importants són Dolç Àngel de la Mort, La ciutat llunyana i el seu últim poema que no té títol però se l'anomena Cançó.






Màrius Torres, entre l'herba i els núvols



COMENTARI DEL POEMA VENUS

 A Jaume Elias 

Assenyala’m, si et plau, el meu camí 
amb el teu gest mutilat i diví... 

¿Vers on? Senyora d’una terra morta, 
mires, cruel, amb un somriure antic 
aquest temps, massa vell per ser-te amic, 
perquè saps que dels dos ets la més forta. 

Tu, que només ets bella! Marbre groc, 
no sollat per les llàgrimes ni el foc.

1938

El poema Venus és de l'any 1938, això signfifica que quan Màrius Torres el va escriure ja havia ingressat en el sanatori de Puigdolena a causa de la seva tuberculosi pulmonar. També significa que la Guerra Civil ja havia començat i havia conegut a "mahalta", el seu amor (Mercè Figueres).

Aquest poema el dedica a un amic seu íntim, Jaume Elias, que havia estudiat medicina com ell a la Universitat de Barcelona, però aquest es va haver d'exiliar a causa de que la guerraja havia acabat i va anar a Anglaterra.

La primera estrofa d'aquest poema ens explica que li demana a Venus, deessa de l'amor, que li marqui el camí de la vida, ja que aquesta deessa grega aquí significa el camí de l'exigència artística i la voluntat de crear una obra bella, i li demana amb cortesia, perquè és una divinitat. En aquests versos quan diu que la Venus té el gest mutilat i diví es refereix a una escultura hel·lenística, Venus de Miló, ja que li falten els dos braços. 

Aleshores en la segona estrofa el poeta li fa una pregunta retòrica, quan diu ¿Vers on?,  i li diu que ella el guï cap el camí bo que és l'eternitat vital, quan li diu Senyora d'una terra morta  i li diu aixì perquè era deessa d'un passat que tornarà. També en els últims versos de la segona estrofa fa referència a la seva malaltia, ja que creu que si està malalt ja no es pot enamorar, i li diu que dels dos ella és la més forta perquè és la que sap més sobre poesia i art. 

Llavors en l'última estrofa personifica l'estàtua, quan diu que és bella perquè també és la deessa grega més bella. I quan diu Marbre groc no sollat per les llàgrimes ni el foc significa que el marbre és d'aquest color per el pas del temps no per la fredor, les llàgrimes, ni la bellesa, el foc.

Per tant, el tema principal és l'art, ja que està dedicat a l'escultura de Venus i en part parla de com és aquesta, i també perquè fa una reflexió sobre la puresa de l'art.

Quan a la mètrica podem dir que el poema té una estructura circular, ja que comença i acaba amb dos apariats, i està format per tres estrofes, la primera i la tercera de dos versos i la segona per quatre. Les estrofes són de versos decasíl·labs i de rima consonant, la primera i última estrofa són monorims(AA i DD) i la segona és creuada la rima (BCCB). 

JOSEP CARNER 

VIDA 
  
  Josep Carner i Puig-Oriol, conegut per el príncep dels poetes catalans, va néixer a Barcelona l'any 1884 i va morir a Brussel·les al 1970. Era d'una familia burgesa. Quan tenia dotze anys va publicar la seva primera aobra a la revista Aureneta. 

  En l'any 1897 va entrar a la UB. on es va llicenciar en dret i filosofia i va descobrir el catalanisme polític. Durant aquesta època va dirigí les revistes Catalunya, 1903-1905 i 1913-1914, i Empori, 1907-1908 i va col·laborar amb revistes com Montserrat i L'Atlàntida. El 1911 el van designar soci de la Secció Filològica de l'IEC, Institut d'Estudis Catalans, i va col·laborà amb Pompeu Fabra en fixar i enriquir el català. 

  A principis del s. XX es va integrar a La Veu de Catalunya i va escriure fins al 1928. I en el 1915 es va casar amb una xilena Carmen de Ossa, amb la qual va tenir dos fills.

  Carner com era un gran renovador de la poesia, la llengua i la prosa va crera un nou estil de periodisme polític. Juntament amb Enric Prat de la Riba va lluitar per professionalitzar la literatura catalana, ja que la consideraven com "adolescent". 

  En el 1920, després de la mort de Prat de la Riba, es presenta a Madrid a unes oposicions per ser cònsul, i en el 1921 s'incorpora a la seva carrera diplomàtica, i se'n va a Gènova per ser el vicecònsol d'Espanya. Va ocupar càrrecs a Gènova, San José, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París.

  Quan va explota la guerra civil espanyola fou un dels pocs polìtics que restés fidel a la República. Com a conseqüència d'això i de mantenir fermes les seves creences catalanistes i democràtiques, l'any 1939 forçadament va tingué d'allunyar-se de Catalunya i no va poder viure-hi mai més.

  Es va casar per segona vegada amb Émilie Noulet, professora i crítica literària, i es va exiliar primer a Mèxic, on va ser professor, i després a Bèlgica on al 1970 va morí, després d'estar-se molt poc temps a Catalunya. Al cementiri de Montjuïc hi ha les seves despulles. 

OBRA

  Carner el coneixem com a príncep dels poetes perquè gràcies a la seva obra poètica va col·locar la poesia catalana a l'altura de la poesia europea d'aquell temps, omple amb la seva saviesa i la seva destresa els buits que tenia la llengua catalana a causa dels segles de l'abandonament.

 En la seva poesia uneix la tradició europoea des de la clàssica de Petrarca fins a la catalana passant per les obres del romanticisme anglès i la poesia didàctica francesa del s. XVIII. Aqusta tradició li permet adquirir una perfecció lingüística i un estil molt personal. 

  Llibres de poesia:

• Els Fruits Saborosos (1906)
• Verger de les Galanies (1911)
• Auques i Ventalls (1914)
• La Paraula en el Vent (1914)

  Teatre:

• El giravolt de maig (1928)
• El Ben Cofat i l'Altre (1951)
• Cop de Vent (1966)

  Prosa:

• L'Idil·li dels Nyanyos (1903)
• Les Plantes del Verdum (1918)
• Les Bonhomies (1925)
• Tres Estels i un Ròssec (1927)

ÀNGEL GUIMERÀ

  És una figura molt important en el teatre.Una de les peces claus per recuperar i consolidar aquest gènere. Aquest va ser un gènere molt popular i acceptat per tothom. 

Vida 
 
  Àngel Guimerà va néixer a Sta. Cruz de Tenerife. La seva mare era canària i el seu pare era català. Quan va néixer els seus pares no estaven casats, això en aquella època estava molt mal vist i per això Guimerà sempre s'en amagava. Aquests dos factors creen un complex de fill bord (neix fora del matrimoni) i de mestissatge.

  Guimerà fins els vuit anys vivia a Canàries, però després es va traslladar a Catalunya, ja que era d'on provenia el pare i també perquè hi havia la seva familia paterna. Quan va arribar a Catalunya va apendre el català i tota la seva cultura, però sempre va estar entre dos móns; per una part hi havia la cultura de la seva mare i per l'altre banda hi havia la cultura del seu pare, i això el feia sentir culpable. Aquest complex i els dos altres que he mencionat abans els reflectirà en les seves obres.

  La seva vida amorosa va estar marcada per un desengany, per això va començar a descriure la figura de la seva mare. Mai va tenir un amor correspost. Aquest aspecte també el podem veure en les seves obres, ja que totes les parelles que hi surten tenen molts conflictes i impediments.

Obra

  La seva obra la podem dividir en tres etapes:

1. La primera etapa hi trobem tragèdies històriques, que transcorren en el passat, escrites en vers.      Obres: Mar i Cel i Gal·la Placida, ...
2. La segona etapa, és en la que va tenir més èxit, hi han drames rurals que transcorren durant la seva època, no estàn escrits en vers i et pots identificar amb els personatges, és a dir, són reals. Obres: Terra Baixa i La filla del mar.
3. La tercera etapa Guimerà intenta actualitza el teatre amb el modernisme i aquesta no té tan d'èxit com la segona. Obres: L'aranya i La Santa Espina.